dijous, 13 de març de 2014

Els altres

 
Sjinkie Knegt (d) i Viktor Ahn (e), a la final dels Campionats del Món de patinatge de velocitat,
5.000m relleus, a Dresden, Alemanya - Robert Michael / AFP PHOTO

Sí, ja ho sé. A nosaltres ens criden “Puta Barça y puta Catalunya”, “Olelé, olalá, ser del Barça es ser un subnormal” i “Barça, Barça, mieeerda” entre moltes altres agradables i benintencionades mostres d’afecte. Sí. Sóc conscient que el desplegament de l’argumentari primitiu és un clàssic dels estadis i que la tensió s’allibera sovint via verbal. Tanmateix, crec que comença a ser hora de passar al segle XXI i, ignorant allò que facin els altres, començar a comportar-nos d’una manera que no avergonyeixi els nostres pares i/o als nostres fills.
 
Parlo d’esportivitat. No cal aplaudir el rival. No es tracta d'això, tot i que s'hi s'ho guanya no hi veig cap mal. Es tracta d’aplaudir els teus i punt. Animar el teu equip no comporta insultar el rival, ni xiular-lo ni res semblant. Ni tan sols al rival que atia l’odi. Ja s’ho farà, és cosa seva. El lot s’amplia amb l’àrbitre. Cridar per posar l’atenció en una entrada, i mostrar rebuig a una decisió arbitral no ha d’estar vinculat forçosament a l’insult. Una cosa és reclamar una falta i una altra de ben diferent és recordar sa mare en el mateix argumentari. I sí, sens dubte, s’ha de començar per un mateix abans de reclamar res als altres. I s’ha de ser dur i inflexible davant la violència verbal gratuïta.
 
Ahir teníem partit a l’estadi. Alineació del rival: xiulets a dojo amb l'excepció d'aquells que han passat per aquí. Ja no són dels nostres, però ho van ser. Indultats, doncs. Em va sorprendre no sentir la megafonia donant instruccions en anglès als seus seguidors. Sempre que ho fan, la resposta és la mateixa: xiulets. Perquè? Per tradició? Per intimidar? Per confondre? A molts ens agrada sentir la megafonia forana adreçant-nos paraules en català. I no veig res que pugui perjudicar el nostre equip en permetre aquesta comunicació. Tampoc veig cap guany en l’insult i els xiulets al rival o el jutge i, en canvi, ens acosta a un estat primitiu i salvatge on s’entén que trepitjar, donar coces o escopir és lícit pels nostres però no pels altres. I oblidem que nosaltres, per a ells, també som d’altres.
 
Baixeu a aplaudir els maratonians aquest diumenge, i fixeu-vos en l’ambient. Sí, som els mateixos que omplim els estadis. L’entorn com a excusa.
 
P.S.: Al patinador de la imatge, l’enrabiada li va sortir cara. Desqualificació per a ell i el seu equip. Com a conseqüència d’això, pèrdua de la medalla de plata per Holanda en aquesta cursa i de la de bronze per a ell, que havia aconseguit anteriorment en els individuals. N'hauríem de prendre bona nota.