divendres, 20 de juny de 2014

L’ornitòleg


Seagull - Gagalogi - Matilde Brandt
 
S’ha assegut al fons del bar amb la mirada perduda a l’infinit. No se’n sap avenir de cap de les maneres i, a mesura que passen els dies, se sent més i més incapaç d’entomar la realitat. Desenfoca la mirada al fons del got i, mentre demana un altre whisky, intenta llegir el futur entre les estranyes formes de les romanalles del glaç.

A la tele, parlava el barbes i no va poder evitar arrufar el nas. No havia confiat mai en aquest govern caradriforme. Amb el bigotis va haver de marxar a Dinamarca perquè un ornitòleg recent llicenciat no tenia cabuda en l’economia nacional. Va passar de servir cafès en un restaurant a treballar en les renovables, procurant reduir la desagradable interacció entre els ocells i les turbines eòliques. A ell li agradava dir, en to burleta, que havia passat de preparar mandonguilles a recollir-les. Amb estalvis a la butxaca, va tornar per invertir en les renovables. El govern prometia fortes ajudes i, si més no, confiava en l’aplicació de la llei que aquestes gavines malcarades havien rubricat. Seguretat jurídica, en deien.

L’alcohol l’emboira mentre les notícies segueixen parlant de les garses salmantines que, recolzades per l’urubú ministerial, protegeixen el niu de l’espoli. Comença a trobar-se malament. L’àliga franquista torna a les pantalles arrabassant els pollets republicans que pengen dels balcons. I, tot seguit, un estel de falcons s’enlaira en formació per retre homenatge a un paio esprimatxat i vestit d’uniforme que diu noséquè sobre una monarquia renovada para un tiempo nuevo.

Se’n trufa histèricament quan el veu amb l’uniforme militar sobre el descapotable del Cisquet. Riu a cor què vols mentre observa la claca de marabús i imagina les grades pudents i plenes de guano. Tots cagant-se en la llei. El seu avi, de cagar, en deia anar a Can Felip. Li agafa tos i es mareja adonant-se que els caradriformes tenen les potes llargues, justament, per desplaçar-se còmodament per terreny fangós. I qui diu fangós, diu merdós. Les paraules se li comencen a embolicar. Caradriforme, uniforme. Gavina, seagull. To gull, engalipar. Estic f(e)lipant, pensa.

Abans de desmaiar-se, sap que vomitarà.

dimecres, 11 de juny de 2014

E pur si muove


Representació del sistema solar segons Copèrnic vers el 1660
Autor desconegut - Domini públic - The Science Book (Weidenfield & Nicholson, 2003)

Menys de cinc mesos pel 9N i malgrat tots els malgrats, tots els titulars exaltats i tots els exabruptes abocats per dir, per repetir i per insistir que res de res no canviarà, el cert és que la immobilista política espanyola va de corcoll.

En molt pocs dies hem vist un degoteig de maniobres més o menys reeixides de renúncies, abdicacions i canvis que fins fa tot just quatre dies semblaven absolutament impensables. El bipartidisme espanyol s’esquinça amb la irrupció d’aquells que volen podar els vells arbres del poder i plega un monarca per deixar sense nus allò que semblava bien atado. De més a prop pleguen o flirtegen amb plegar polítics eterns i nous que mai no han estat còmodes amb l’estel de setembre i allò que semblava impossible comença a esdevenir.

El clam fa temps que va començar, però, malgrat la onada, alguns seguien negant la tempesta. La seguiran negant, sens dubte, però s’acosta a passes gegantines la temporada d’huracans. I les seves conseqüències es fan cada dia més evidents. Sí, encara no ha passat gairebé res, però allò tan immòbil, immutable i indivisible comença a perdre el prefix de negació. Ja se sap, posats a negar, que hi ha coses inevitables i irremeiables si la fermesa popular les recolza.

I aquí ens trobem, emulant Galileu davant la Inquisició.
–Que sí, nois, que sí. El que vosaltres vulgueu i patatim, patatam... però, tanmateix...