dimecres, 12 de novembre de 2014

El somriure de l’avi


De la sèrie Happy at 100 - Karsten Thormaehlen


S’ha llevat d’hora, com fa cada dia. I com cada dia ha començat pel ritual d’abillament. Avui, però no és un dia qualsevol, i pren especial cura en mantenir el pols ferm en afaitar-se. Té temps i vol fer les coses ben fetes, així que aparca les emocions i enterra les llàgrimes que amenacen a pujar-li als ulls.

Al barri tothom el coneix com l’avi tot i que saben que viu sol i no té fills ni néts. Va encetar aquest camí familiar, però la guerra, la postguerra i la repressió posterior van destruir la seva difusió emocional i genètica amb sang i llàgrimes. D’aleshores ençà, ningú l’ha vist mai somriure. No en té motius. Amb pas lentíssim i encongit camina pel barri sense allunyar-se gaire, sense rumb fix. És una presència que sempre hi és, però gairebé no es nota.

Els qui avui l’han vist han vist un home diferent. Ha sortit al carrer amb pas ferm i decidit. Amb el cap alçat, desafiant. La força que l’arrossega li atorga una fortalesa inusitada, i l’esquena va més dreta que mai. L’han vist avançant amb decisió, amb el bastó lleuger, per cobrir una distància que per ell deu ser mitja marató. Tot i arribar ben d’hora, ha de fer cua. Li ofereixen passar endavant, però s’hi nega. Vol sentir-ho, vol notar-ho a la pell.

Dues hores més tard l’han vist tornar a casa. Amb l’esquena no tan dreta i el pas no tan ferm, però avui, per fi, l’avi somreia.