dimecres, 1 de juliol de 2015

L'apunt que mai vaig publicar


Fried idea - Caen Newland

Sovint, molt sovint, massa sovint, redacto unes línies de calaix. Engospo al vol una idea i la desfilo en tres ratlles. Agafo quatre verbs tendres i mitja lliura de noms, un manat d'adjectius i dues cullerades d'articles i ho passo per la paella, a foc ràpid per marcar i atrapar tot el gust i l'aroma d'aquella pensada. I reservo. Aquí és quan caldria començar a cuinar els entrants, el primer plat, la guarnició i les postres, però...

La idea atrapada té un regust de feina feta perillós. És l'essència dins el flascó, llesta per al desplegament. I no sé si es deu a l'esperit recol·lector dels meus avantpassats o a la melangia d'esgotar-ne el recurs que, lluny d'explotar-la, opto per desar-la al calaix. Per una altra ocasió.

Quan el desplegament no arriba, però, el sabor s'intensifica, es concentra i amargueja. Se li comença a intuir un retrogust estrany i totes les promeses es perden, malmeses per un envelliment mal portat. Un altre apunt perdut dins el calaix de l'oblit dels apunts no publicats. Sí, potser un dia en trobaré un que ha esdevingut un formatge blau per a paladars exigents. Qui sap. Només cal remenar una mica més al fons del calaix mentre, amb la paella al foc, segueixo marcant la següent llucada.

dimarts, 31 de març de 2015

El tercer peu del gat


Fa temps que vaig decidir que la vida calia viure-la. Aquí no hi ha partides guardades, comodins o resurreccions miraculoses al darrer instant de la sèrie. Passa un cop i ja. Llestos, oportunitat perduda, enrere, tic-tac, caput. Sí, ves, i jo perdent el temps escrivint foteses com aquestes i cercant la clau de volta de la insensatesa, pròpia i aliena.

El problema és que el dia segueix tenint vint-i-quatre hores, i algun diumenge menys i tot, i moltes d’aquestes hores volen abans d’engabiar-les. Re, que cal anar per feina, deia. Sí, ja, això. I a aquestes alçades de la pel·lícula, quan el pròleg no és més que un record llunyà, dormir esdevé més una molèstia que un guany. I guanyes hores a còpia de son i et vantes de la teva perspicàcia per esgarrapar hores a la sorra davant la peremptòria necessitat de guanyar-se la vida.

I aleshores, amb les lleganyes per pijama i amb l’afany de follet silenciós que vetlla pel descans dels seus, i just abans d’escapolir-te per la porta en companyia de les ombres, se t’acut ajupir-te a collir bolets i te’n fots un enmig de la prominent torre de control respiratòria que marca la teva gran personalitat. Apa, escuat, marcat i, esclar, a patir en silenci com amb les morenes.

divendres, 30 de gener de 2015

Vent de canvi


Dandelion - Janina Pieterse

M’agrada el vent a la cara, com la pluja. Em fa sentir nou, renovat. M’agrada l’olor de la novetat, la brisa del desconegut, l’oportunitat del demà. I avui, que el vent bufa amb ganes, torno a tenir aquesta sensació de pessigolles a l’estómac, com si intuís que alguna se n’està gestant.

Una fulla de diari vola enllà i cau per terra rebregada. Hi veig la cara somrient de l’Alexis Tsipras, amb aquest mig somriure torçat amb un punt murri. M’agrada el vent de llevant que ha aixecat aquesta cara. Però sóc prudent. Tots sabem que la mainadera màgica se n’anirà en quan canviï de nou el vent. Ho hem vist massa vegades abans. Massa il·lusions trencades a còpia de creure massa en el vent. Ja ho sabem com n’és de volàtil. Què en queda avui de l’esperança negra a la Casa Blanca? Com van acabar les promeses de les celles alçades? Quantes i quantes expectatives crescudes no se n’han anat en orris al primer canvi de vent?

Però el vent segueix esperonant-me i, malgrat els canvis constants i l’alta volatilitat de l’esperança, tinc l’esperit alegre com si tot anés de cara, i sense saber ben bé perquè començo a cantussejar una vella balada: The future's in the air, I can feel it everywhere, blowing with the wind... of chaaaange, tu-tum, tu-tum-tum...