divendres, 30 de gener de 2015

Vent de canvi


Dandelion - Janina Pieterse

M’agrada el vent a la cara, com la pluja. Em fa sentir nou, renovat. M’agrada l’olor de la novetat, la brisa del desconegut, l’oportunitat del demà. I avui, que el vent bufa amb ganes, torno a tenir aquesta sensació de pessigolles a l’estómac, com si intuís que alguna se n’està gestant.

Una fulla de diari vola enllà i cau per terra rebregada. Hi veig la cara somrient de l’Alexis Tsipras, amb aquest mig somriure torçat amb un punt murri. M’agrada el vent de llevant que ha aixecat aquesta cara. Però sóc prudent. Tots sabem que la mainadera màgica se n’anirà en quan canviï de nou el vent. Ho hem vist massa vegades abans. Massa il·lusions trencades a còpia de creure massa en el vent. Ja ho sabem com n’és de volàtil. Què en queda avui de l’esperança negra a la Casa Blanca? Com van acabar les promeses de les celles alçades? Quantes i quantes expectatives crescudes no se n’han anat en orris al primer canvi de vent?

Però el vent segueix esperonant-me i, malgrat els canvis constants i l’alta volatilitat de l’esperança, tinc l’esperit alegre com si tot anés de cara, i sense saber ben bé perquè començo a cantussejar una vella balada: The future's in the air, I can feel it everywhere, blowing with the wind... of chaaaange, tu-tum, tu-tum-tum...