dimarts, 31 de març de 2015

El tercer peu del gat


Fa temps que vaig decidir que la vida calia viure-la. Aquí no hi ha partides guardades, comodins o resurreccions miraculoses al darrer instant de la sèrie. Passa un cop i ja. Llestos, oportunitat perduda, enrere, tic-tac, caput. Sí, ves, i jo perdent el temps escrivint foteses com aquestes i cercant la clau de volta de la insensatesa, pròpia i aliena.

El problema és que el dia segueix tenint vint-i-quatre hores, i algun diumenge menys i tot, i moltes d’aquestes hores volen abans d’engabiar-les. Re, que cal anar per feina, deia. Sí, ja, això. I a aquestes alçades de la pel·lícula, quan el pròleg no és més que un record llunyà, dormir esdevé més una molèstia que un guany. I guanyes hores a còpia de son i et vantes de la teva perspicàcia per esgarrapar hores a la sorra davant la peremptòria necessitat de guanyar-se la vida.

I aleshores, amb les lleganyes per pijama i amb l’afany de follet silenciós que vetlla pel descans dels seus, i just abans d’escapolir-te per la porta en companyia de les ombres, se t’acut ajupir-te a collir bolets i te’n fots un enmig de la prominent torre de control respiratòria que marca la teva gran personalitat. Apa, escuat, marcat i, esclar, a patir en silenci com amb les morenes.